Dilluns va ser quan vam donar sortida a un projecte que hem muntat amb dos amics tan sonats pel bàsquet com jo. Marc Escudé i Edgar Rovira. La llavor va ser el seguiment dels partits del Barça de basket a Twitter. I ens vam dir: Coi, si tenim tantes coses a dir, perquè no obrim un blog?

Epinash.com és el resultat. La broma idiota del nom és meva i surt dels noms de dos jugadors mítics -el ja retirat Juan Antonio San Epifanio “Epi” i el base incombustible dels Suns, Steve Nash- i d’Epi i Blas. La conyeta és fàcil, però amb aquest nom donem a entendre moltes coses. Parlarem de bàsquet, d’NBA, ACB, Eurolliga, Velles Glòries. Però en parlarem amb rigor, entusiasme i amb humor.

Veniu?

Vull donar les gràcies en nom de la nostra heterodoxa familia la participació desinteressada de (en cap ordre en concret): Bikini (Sandra i Jorge especialment), Call & Play -amb la seva aportació de darrera hora-, RGB management, Rac 105, 40 Principales, iCat FM, Catalunya Ràdio, Gava TV, Agitacion.net, a tots els músics, Santi Millán, Ray Molinari, Adrià Ferrer i de tots els que van ajudar a títol individual i ara la memòria em falla (dieu-me a qui em deixo!)

Contents de poder dir això avui, que fa 11 anys que el trobem a faltar.

Concretament a la sobretaula d’un dinar a Gràcia amb amics, entre els quals hi havia Sandra Hernández de Bikini i durant el qual vam parlar d’un munt de coses. Entre elles, de música i de l’homenatge que vam fer fa 9 anys -quasi 10- precisament a la sala Bikini. Llavors, mentre jo manifestava la meva tristesa pel poc ressó a la premsa del desè aniversari de la mort del pare i de com de responsable me’n sentia -i me’n sento- de la poca repercussió que va tenir l’aniversari, la Sandra em va dir -Perquè no ho repetim?

D’acord.

Aquell dinar va desembocar en una reunió primerenca a les entranyes de la bikini, amb el Jorge Rodríguez i la Sandra, on vam traçar un petit full de ruta. Em van recomanar que la data, a l’entrada de l’any per qüestions de densitat de calendari i que necessitavem algú que s’encarregués de la producció i regidoria d’escenari. La meva idea, senzilla: Que en cas d’haver beneficis anessin a parar a la lliuta contra el càncer i que busquessim el màxim ressó als mitjans.

Llavors, només quedaven els músics. Aprofitant la participació de Los Rotos a la final del Track Vendrell 2009, on tocaven Els Pets com a cap de cartell i en Pemi dels Lax’n’busto participava com a jurat, vaig demanar-los la seva participació i em van dir que sí a l’instant. Pets i Lax van ser els dos primers grups que vaig tenir al cartell. Després vindrien molts altres i alguns es van quedar fora, la majoria per qüestió de temps. Sempre vam buscar un màxim de representativitat al cartell i ho vaig fer tant bé com vaig saber. I el millor que vaig saber fer va ser delegar les tasques de producció a la gent de RGB management i gràcies als seus consells i la seva tasca desinteressada va tirar endavant l’homenatge.

Un cop embastat el concert –la festa- de record, calia decidir a qui anirien a parar els beneficis. La organització triada va ser Catalunya Contra El Càncer.